Declaració: Per una nova educació pública

Podria semblar agosarat plantejar aquesta declaració
en el marc de la 40 Escola d’Estiu de Rosa Sensat a Barcelona.

Però és precisament la història d’aquesta petita institució,
iniciada clandestinament ara fa 40 anys,
la que ens permet tenir una gran esperança
en el futur de l’educació i en l’escola.
Però la gosadia és necessària ara més que mai
per fer front als desafiaments del nostre món.

Una esperança i una responsabilitat que volem poder compartir
amb tots els que durant aquests anys han contribuït
a transformar positivament la realitat de l’educació i de l’escola.

Fa 30 anys, encara en dictadura, a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat
es va aprovar el document Per una nova escola pública.
Els seus deu punts varen ser compartits
per totes aquelles persones que,
a Catalunya i a Espanya, lluitaven perquè,
en les coordenades d’un futur sistema polític democràtic,
es poguessin configurar els canvis que l’educació i l’escola reclamaven.
I la utopia, l’esperança col•lectiva, es va fer realitat en el conjunt de l’Estat.

Però ara estem en un nou context.

D e c l a r a c i ó

La vella Europa dels estats pot esdevenir una nova Europa
pacífica, social i solidària. La construcció d’aquesta nova
realitat, el seu futur, depèn també de la capacitat que tinguem
per vertebrar una nova utopia compartida que connecti,
faci visible i doni força a totes aquelles realitats que
a cada país, a cada ciutat o a cada poble d’Europa treballen
en l’educació al servei dels homes i les dones, de la
seva emancipació, l’emancipació que allibera la persona,
i de la construcció d’una societat democràtica.

L’Europa que s’ha anat perfilant, creant durant aquests 40
anys, és l’Europa del diàleg entre la diversitat. En cada
realitat de persones i institucions que hem conegut hi
hem descobert la seva història, la seva llengua, la seva
tradició, els seus valors i alhora el procés continuat de
construcció d’una nova realitat per poder afrontar els reptes
que el present i el futur plantegen a cada moment, en
cada context.

Una diversitat que no només cal respectar, sinó que cal
potenciar com un element fonamental de la riquesa
cultural, lingüística, política i pedagògica de l’Europa
social, l’Europa de la ciutadania, en la qual s’inscriu per a
totes i tots nosaltres l’educació.

Les realitats i les idees de cada context, si les compartim,
obren noves perspectives i possibilitats, generen anàlisi i
pensament crític sobre la realitat actual, fan aparèixer
noves idees sobre com hauria de ser l’educació, sobre
què caldria canviar. I renoven les esperances.

Compartir la utopia pot estimular la imaginació i desenvolupar
recursos que s’adeqüin al canvi, a la renovació, a
noves possibilitats. Les institucions democràtiques
tradicionals es mostren febles, però a cada país apareixen
formes d’expressió democràtica, noves i creatives, segons
les quals les tecnologies poden ser eines d’emancipació, i
la globalització, una oportunitat per al canvi. Tant la tradició com la modernitat són font d’inspiració per a
l’educació, una experiència compartida en una societat
democràtica.

Però, d’altra banda, a Europa, i al món també, es té la
sensació que l’educació està en un moment de crisi.
Un conjunt de forces relacionades entre si .les polítiques
econòmiques neoliberals i la globalització hegem
ònica. ha distorsionat la complexa relació entre allò
econòmic i allò social, entre l’individual i el col•lectiu,
entre allò privat i allò públic. Sovint el ciutadà és considerat i tractat com a consumidor. I al mateix temps,
l’economia, el mercat, necessiten que l’individu sigui
un bon productor.

Un context en el qual els infants i els i les joves estan en
un entorn saturat d’informació fragmentària al servei de
l’economia de mercat, que domina els mitjans de comunicació, molt sovint com a publicitat comercial o ideològica,
que ha penetrat des del camp tecnològic a nous
àmbits de divulgació informativa, que avui són una font
d’estímuls sobre estils de vida i de valors a l’abast dels
infants i de les i dels joves.

En aquest context, l’escola es concep com una
empresa, com un negoci més, que ha de competir en
el mercat per obtenir clients. Es parla d’elecció, de
caràcter propi, de diversitat, però com si es tractés de
marques comercials, i l’escola esdevé un instrument de
normalització per governar els infants i els joves, en
una «societat del control». Un instrument per preparar
mà d’obra que s’adapti a la demanda del mercat, i
l’educació tradicional, amb els seus valors i mètodes,
és novament posada com a model.

L’anomenada crisi de l’educació s’inscriu també en un
context de profunda crisi i malestar humà: un medi
ambient fet malbé; més desigualtats, més inseguretats i,
amb tot això, una creixent xenofòbia, l’alienació d’algunes,
o moltes, institucions democràtiques i públiques. Un context
en què l’augment de la prosperitat material no es
correspon amb un augment de felicitat i satisfacció, i el
futur sembla poc prometedor.

Però, a desgrat de tot, es pot, i volem, afirmar que
l’educació, més que en crisi, es troba en una
cruïlla. Cap on pot anar? Quin pot ser el nostre
paper en el context actual, complex i per tant
esperançador i apassionant? Quin pot ser el nostre
paper per construir una nova utopia per al futur
comú, el d’un món on els éssers humans poden
desenvolupar-se, aconsegueixen cotes més
profundes i més altes d’humanitat respectant i
afavorint els altres i el seu entorn?

La nostra concepció de l’educació, des del naixement i tot
al llarg de la vida, té en compte tots els contextos socials
perquè tots ells incideixen en l’educació. La nostra
declaració fa especial èmfasi en l’educació de la infància
i la joventut situada en aquests contextos relacionats
entre si, una educació que ajuda a convertir el bosc d’informacions
en saviesa humana. Una educació que és un
procés de coconstrucció d’identitat, coneixement i valors,
de persones democràtiques que poden pensar per elles
mateixes, una educació que té per objectiu l’emancipació,
la llibertat. Una educació que es fonamenta en una
pràctica ètica i política.

En síntesi, la vella dialèctica entre educació i societat ens
porta a pensar que ni l’una ni l’altra, per separat, poden
canviar, que l’una i l’altra han de contribuir i contribueixen a canviar-se. Proposem, doncs, una nova educació de
tothom per a tothom, una educació com a responsabilitat
social, responsabilitat pública, una nova educació pública,
perquè sentim la necessitat de compartir una nova
utopia educativa recollida sumàriament en els següents
deu punts d’aquesta declaració:

1. L’educació, allò que ens fa humans

La nova educació pública neix de la consideració
que el deure d’educar és inherent a l’espècie humana,
que l’educació és l’acompanyament d’una llibertat que emergeix,
és la promoció d’humanitat en tota persona.

La humanitat es fa per l’educació,
«cada generació educa l’altra», la fa hereva de les anteriors
i la prepara per continuar el procés de la humanitat.

La nova educació pública és, doncs, l’educació de la
llibertat.

2. L’educació, una responsabilitat pública

La nova educació pública és responsabilitat i comesa col•lectiva,
manté una relació consubstancial amb un projecte democràtic,
en el qual la ciutadania defineix el bé comú
i elabora les lleis per una veritable educació de i en la llibertat.

La nova educació pública és l’expressió de la ciutadania
que pren responsabilitat per tots els infants i els joves.
La nova educació pública és una experiència compartida,
un lloc de trobada entre l’individu i els altres.

La nova educació pública respecta la diferència i promou
la solidaritat,
treballa amb una ètica de l’encontre que respecta l’alteritat
de l’altre i lluita per no convertir l’altre en el mateix.
Pensar en l’altre com a persona lliure,
que no ha de ser dominada, és el repte per a l’educació.

Un estat democràtic té la responsabilitat primera
d’educar tots els infants en la democràcia.

3. Un infant ric i reconegut per la societat

La nova educació pública es fonamenta en una imatge
positiva de l’infant
com a persona activa des del naixement,
com un ciutadà o ciutadana amb un lloc en la societat,
un protagonista subjecte de drets a qui la societat ha de
respectar i donar suport.

Un infant ric:
nascut amb un potencial que es podrà expressar amb
cent llenguatges,
com un coconstructor de coneixement, d’identitat, de cultura
i de valors,
que cerca des del naixement el sentit del món.
Un infant competent per viure, aprendre, escoltar
i comunicar.

Una persona pública, un ciutadà amb un lloc reconegut a
la societat, protagonista i subjecte de drets, sempre en
relació amb els i les altres,
que viu en interdependència la conquesta de la seva
autonomia.

La nova educació pública es basa en l’educabilitat de
tots els infants
i postula que tots poden progressar, siguin quines siguin les
dificultats derivades de condicionants socials, culturals, psí-quics, mentals, físics.

En la nova educació pública, ningú no té el dret de dir
que un infant no progressarà mai.

Tot infant, tota persona té dret que es tingui confiança en
el seu esdevenidor.

4. Les famílies, protagonistes essencials

La nova educació pública reconeix la diversitat de famílies,
la seva responsabilitat fonamental
i el seu paper en l’educació dels infants que han fet néixer
o han acollit,
perquè esdevinguin persones i ciutadans, ciutadanes,
d’una comunitat democràtica.

Reconeix la important contribució de les famílies a l’educació
i, a més, valora i acull la seva participació en el desenvolupament
de l’educació pública i de la vida de l’escola.

Però, reconeixent la seva competència i responsabilitat
respecte a l’educació,
la nova educació no es pot limitar al fet que
algunes famílies assumeixin aquesta responsabilitat i d’altres no:
cal posar en marxa un sistema d’ajuda estructurada per a
totes les famílies, incloent les més fràgils, per tal que
puguin exercir el seu deure educatiu.

5. Contextos educatius públics

La nova educació pública contempla tots aquells contextos
que influeixen en la vida
i, per tant, en l’educació dels infants i les i els joves.
Contempla la societat com a conjunt que educa
a través de totes les activitats que s’hi desenvolupen.

La nova educació pública educa amb el testimoni de les
persones adultes,
amb l’organització dels temps i dels espais,
amb les polítiques d’ordenació del territori, d’habitatge,
amb les ofertes culturals, amb la regulació d’emissions
radiofòniques, televisives i de la publicitat, amb les tecnologies
de la comunicació.

Tots els dominis de l’acció pública han de reflexionar i
preguntar-se a quina educació realment contribueixen.

6. L’escola

La nova educació pública exigeix una nova concepció d’escola,
un canvi de significat d’educació i d’escola:
l’educació en el sentit més global i holístic
sense separar cura i educació, raó i emoció, ment i cos.
L’educació com un procés de construcció de coneixement,
valors i identitat.

L’escola com a espai públic de trobada,
en el sentit etimològic de la seva arrel grega, de trobada
de persones en el lleure, l’oci, el temps lliure i l’estudi.

Per tant, l’escola inclou totes les institucions que en la
societat moderna influeixen en l’educació d’infants i joves:
l’escola obligatòria, la no obligatòria,
tant per als infants més petits com per als més grans,
i els centres i institucions de temps lliure,
de manera que permet agrupar totes les institucions
per afrontar de manera conjunta els reptes de l’educació.

En la nova educació pública l’escola ha de ser un espai de tots,
entenent espai en un sentit físic i també social, cultural i polític.

Un fòrum o lloc de trobada i de relacions
on infants i adults es troben i es comprometen, dialoguen
i escolten, argumenten per compartir significats, un lloc
d’infinites possibilitats culturals, lingüístiques, socials,
estètiques, ètiques, polítiques, econòmiques.
Un lloc de pràctica ètica i política, un terreny d’aprenentatge
democràtic.

Un lloc de recerca i creativitat, convivència i plaer,
pensament crític i emancipació.

La nova educació pública considera l’escola, tota escola,
un dret per a tot ciutadà i ciutadana, des del naixement i
al llarg de tota la vida.

Un dret social que els poders públics han de garantir
creant i mantenint escola per a tothom, sense discriminació
d’edat, de gènere, de procedència, de creença, d’ètnia, de
capacitats, i per compensar amb equitat les desigualtats
subsistents en la societat.

La nova educació pública contempla l’escola
com la institució que garanteix l’accés de tothom a tot.
En conseqüència és incompatible amb qualsevol lògica de
selecció.

Ha de permetre a tots els infants
accedir al conjunt de sabers considerats indispensables, i
també fer que aquests sabers siguin desitjables, per a tothom.

Una societat democràtica s’ha d’obligar a fer escola,
rotllana per a tothom,
per tal que l’escolarització pugui ser per a tots.

L’heterogeneïtat en les maneres d’agrupar els infants és
un dels seus pilars,
la qual cosa significa que l’escola aporta a cadascú
l’ajuda, el suport i l’acompanyament que necessita.

Això significa que les escoles no poden separar els infants
per cap concepte,
ètnia, gènere, llengua, família, religió o creença.

Cal que en totes elles s’aprengui a conèixer, respectar i conviure
amb totes les religions i creences.

Des de la perspectiva democràtica l’escola ha de ser inclusiva;
la diferència, el pluralisme, hi esdevenen valors essencials.

7. Les educadores i els educadors

La nova educació pública demana un compromís potent
de les i els educadors,
com a acompanyants dels infants i joves en tot el procés
de l’educació.

Uns educadors diversos, imatge de la societat,
però que comparteixen una mirada positiva d’infants i
adults.

Educadores i educadors que accepten comunicar-se entre ells
i treballar conjuntament amb les seves companyes i
companys,
així com amb totes aquelles persones amb qui comparteixen
la tasca educativa.

L’educadora, l.educador, és l’intermediari entre el projecte
d’educació
i els infants i joves, tan sensibles a les influències de l’ambient.
Com a professional, ha d’estar format en la teoria i la
pràctica de l’educació.

Des de la perspectiva de la nova educació pública
l’exercici de la professió ha de ser per a ell o ella una
recerca contínua.

Una educadora, un educador, ha de ser una persona que
participi de la cultura contemporània, que sigui capaç de
qüestionar-la i analitzar-la des d’una perspectiva crítica.

Una persona amb interès per tots els aspectes de la vida
i de l’activitat social, interessada a recordar, debatre i examinar
críticament aquestes experiències.

Una persona curiosa que opta per construir coneixement
amb els altres,
ha d’inventar permanentment el diàleg i l’activitat
que permetran a tots els infants i joves apropiar-se els
sabers.

La seva creativitat ha de ser estimulada i suportada
dins el marc d’un veritable treball en equip a l’escola
i a través de l’intercanvi d’experiències, amb la creació de
xarxes de col•laboració
com un element fonamental de la nova educació pública.
L’educadora, l.educador, té una responsabilitat pública.

Per poder-la exercir, se li ha de garantir
una formació inicial i permanent en renovació constant,
i se li ha de reconèixer amb consideració social i laboral.

8. Currículum, coneixements, aprenentatge

La nova educació pública organitza els continguts
a partir d’allò que és absolutament necessari per exercir la
seva ciutadania.

Els continguts s’han d’ensenyar de manera que portin a
l’emancipació.

Per aquesta raó aquests continguts
no s’han de presentar com a eterns i immutables,
sinó com a construcció d’humanitat en el seu procés
d’emancipació,
de construcció de la personalitat pròpia.

El conjunt de sabers poden agrupar-se en sis grans
tipologies:

1. L’educació per a la comunicació gestual, oral, visual, escrita,
etc., que permet entrar en relació pacífica amb l’altre.

2. L’educació sobre les grans obres culturals que han
marcat l’emergència de la humanitat.

3. L’educació científica i tecnològica, que permet comprendre
el món contemporani, per imaginar i projectar-ne el futur.

4. L’educació per a la salut, el medi ambient i el desenvolupament
sostenible, que permet que el món duri més que
nosaltres.

5. L’educació per la ciutadania i per la descoberta de la
història de l’emergència democràtica i l’experimentació
d’aquests principis i mitjans de funcionament d’acord amb
el nivell de desenvolupament dels infants i dels joves.

6. L’educació de la creativitat, de la imaginació, de la curiositat,
etc., que permetrà a cadascú trobar el seu lloc singular en el món.

Tots els aprenentatges que han de permetre a tots els
infants i joves
aprendre a distingir entre sabers i creences, entre coneixements
i opinions.

La nova educació pública no ha de desacreditar les creences
personals,
però ha d’ensenyar allò que val per a tothom.

Els aprenentatges en la nova educació pública
han de partir de metodologies que respectin la dignitat i la
llibertat dels infants.

A mesura que l’infant creixi i que ho pugui assumir,
ha de poder participar en l’elecció de les metodologies.

9. L’avaluació

La nova educació pública reconeix que tota avaluació
està subjecta a valors.

La nova educació pública considera l’avaluació com un
procés continuat,
un procés participatiu i democràtic,
que compta amb totes les i els protagonistes de la
comunitat.

La nova educació pública requereix processos
que facin visible i transparent la pràctica,
i, per tant, està subjecta a reflexió, diàleg, interpretació
i judici de valor.

Per a la nova educació pública l’avaluació s’ha d’efectuar
sota uns objectius i criteris que han de ser discutits prè-
viament.

La nova educació pública té un altre concepte i un altre
llenguatge d’avaluació,
un llenguatge participatiu, de la construcció de significat,
que no es proposa conèixer èxits i mancances d’infants o
joves,
sinó els del sistema educatiu.

S’hi arriba a través de les accions habituals del treball
escolar,
de la documentació pedagògica dels processos i progressos
col•lectius.

Des d’aquesta nova perspectiva l’avaluació esdevé un element
d’emancipació, de valoració positiva, mai per posar
una etiqueta a allò que és procés
en el treball de mestres, d’escoles.

L’avaluació, en la nova educació pública,
és tasca de tota la ciutadania a tots els nivells.
Els poders públics han de facilitar la seva informació
i consulta sistemàtica.

10. Participació i govern

La nova educació pública defineix la participació com un
valor essencial,
l’expressió democràtica d’una responsabilitat col•lectiva
i un interès públic.

En la nova educació pública, tota autoritat es basa
en la competència, la responsabilitat i la participació.
Inclou la comunitat sencera a cada un dels nivells.

Inclou infants, famílies, mestres, polítics i altres ciutadans.

Participació és construcció d’un projecte comú,
que demana reflexió sobre el significat, el valor i la pràctica
de l’educació.

La participació se sustenta també en l’intercanvi
entre les diverses institucions educatives, i forma xarxes
d’acció comuna.

Les persones i institucions
que signem la declaració
Per una nova educació pública
prenem dos compromisos col•lectivament:

1. Fer realitat els deu punts que conté, amb la voluntat
d’avançar des de cada una de les nostres escoles, pobles,
ciutats i països per aprofundir en les nostres pràctiques,
en les nostres múltiples coordinacions i intercanvis en el
pensament i acció pedagògica i social de la nova Europa
de la ciutadania, una Europa, oberta, plural, optimista,
creativa plena d’esperances i projectes de futur, una
Europa sense fronteres entre els països que avui la configuren,
i solidària amb el món.

2. Vetllar de manera coordinada perquè les reformes i les
polítiques educatives en cada un dels nostres països i la
Unió Europea, avancin per enfortir els drets dels infants i
dels joves com a ciutadans, més enllà de la necessària
provisió de recursos humans i materials.
Uns compromisos que ens permeten tenir una renovada
esperança en el futur, en fer visible la utopia compartida,
la de la nova educació pública.

Barcelona, 14 de juliol de 2005

40a Escola d’Estiu Rosa Sensat

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *