Una exposició oral parteix d’un text que prèviament s’ha d’haver preparat tenint en
compte que el tema que es tractarà ha de ser ben limitat i definit. Així doncs, l’exposició
no es pot improvisar sinó que s’ha de buscar informació sobre el tema que s’ha d’expo -
sar.
A continuació, s’ha de seleccionar la informació sense oblidar que el temps d’exposició
estarà pautat. Després, cal fer un esquema que serveixi de guió. L’esquema ha de
contenir els mateixos apartats que té una exposició escrita; és a dir, introducció, desenvolupament,
resum i/o conclusió. En la introducció es presenta el tema i se’n destaca l’elecció,
o l’interès o importància o actualitat. Pel que fa al desenvolupament, és la part central
i per tant, la més llarga. Com a conclusió o resum, ens pot oferir una valoració dels resultats
del treball o simplement un resum.
A l’hora de l’exposició, sempre s’ha de recordar que hi ha gent que escolta i així es podrà
notar si l’auditori es perd, i cal anar més a poc a poc; si es cansa, i s’ha d’abreujar; o si
interessa, i es pot ampliar amb anècdotes o curiositats diverses. Per situar en el tema
l’auditori, serà bo que qui parli vagi anunciant els diferents apartats del tema a mesura
que van apareixent en el discurs. Així mateix, és convenient emprar les fórmules habituals
per iniciar la conferència com ara la intenció d’interessar, les limitacions a l’hora
d’abordar el tema, etc i les habituals per acabar, l’agraïment per l’atenció, etc.
Amb l’objectiu de facilitar la comprensió o d’atraure l’atenció sobre el tema que es tracta,
es pot utilitzar la pissarra o altres elements de suport com ara fotocòpies, documents
sonors, audiovisuals, objectes...
En començar, cal saludar i presentar-se correctament. Cal fer servir un registre adequat:
un vocabulari ric, precís, correcte, evitant paraules massa col·loquials o vulgars. Si al
final, es fan preguntes, les respostes han de ser clares i precises.
Altres consells:
Haver treballat i raonat prèviament el tema per explicar-lo amb fluïdesa i poder
improvisar, si cal. Tot dintre del temps fixat.
No memoritzar totalment l’exposició perquè la memòria pot fallar.
Tenir l’esquema de l’exposició a la vista per seguir l’ordre establert, i tenir-hi
anotats els exemples, les citacions, les dates, etc. És important mirar els qui escolten i
no fixar la vista en l’esquema.
Articular bé els sons de manera que la pronúncia sigui clara. Parlar amb fluïdesa i
naturalitat per assegurar-se d’una audició perfecta. El ritme ha de ser més lent en les
idees importants i més ràpid, en les secundàries.
Ajustar el to de la veu (més alt o més baix) i el ritme de la parla (més ràpid o més
lent) al contingut de l’exposició per subratllar les idees importants. Hi ha tècniques per
dominar la intensitat i la modulació de la veu. Respirar bé és fonamental perquè, si no,
l’aire s’acaba aviat, potser en el moment en què es diu el més important. La intensitat
de la veu es pot practicar llegint en veu alta a casa: primer en veu molt baixa, a poc a
poc, i després es pot provar de fer-ho en veu cada cop més alta.
Gesticular amb mesura. Si estem drets, hem de mantenir una postura recta, sense
moure excessivament el cos i sense necessitat de recolzar-nos enlloc ni amagar les
mans... Si estem asseguts, deixarem l’esquema damunt la taula i en cas que no
sapiguem què fer de les mans, agafarem un bolígraf. S’ha d’evitar fer sorolls amb la
cadira... La nostra imatge també comunica!
